diumenge, 28 de desembre de 2014

Perduts entre el poc i el molt

Té l’alumnat actual els estímuls necessaris per a triar allò més beneficiós per al seu desenvolupament a l’hora de destriar quines activitats desitja fer?

o existeixen estímuls, exacerbats per la societat actual, que l’orienten cap a camins que produeixen una felicitat fal·laç? Els anys 70 i 80 marquen una frontissa entre la repressió de la dictadura i la llibertat dels 90 en mans de la democràcia liberal. Durant 20 anys (10 per als espanyols) el neoliberalisme  adorm suficientment les consciencies que es rebel·laren en el 1968, per a poder actuar en total impunitat durant els 20 anys següents o siga fins al 2008.

La caiguda del mur de Berlín en 1989 marca l’eix d’aquesta frontissa. El comunisme tal i com s’havia instaurat en els països de l’Est d’Europa i des d’ací a altres estats de la resta del món, estava ja suficientment denigrat per a que ningú, excepte Fidel Castro, s’atrevira a parlar-ne bé.

Durant els 70 Jesús Crist, en l’evangeli segons Weber i Rice reapareix sota la forma d’una superestrella enmig d’una comuna Hippy. Venia a dir-nos que tornarem a començar. Que no cal pensar en el demà sinó viure el present. Que ja ni ha prou d’angoixes. Que oblidem les penes ja que no va a passar res. Fins i tot anuncia que la seua fe ha minvat, per a què botons morir si ningú no el recordarà. La Magdalena ja li diu que no poden salvar als pobres ja que sempre n’hi ha hagut i que sempre n’hi haurà. Així que deixem que tots els mals s’ofeguen en el vi ja que res dolent va a passar.

I això fou fins al 2008. Podíem durant els 80 no aixecar-nos ja que havíem passat un cap de setmana fatal,  ja que a ningú no li importava el que hom feia o el que deia. Podia tranquil·lament colar-me en qualsevol festa per a beure Coca Cola maquillat o maquillada com tocava i anar a ballar Rock en roll a la plaça del poble.

Així durant els 20 anys següents visquerem en la dolça somnolencia que ens procurava el benestar. Ja creiem que tot havia de seguir per a sempre i fins i tot anar a millor. Però en el 2008 el despertador va sonar encara que alguns encara no l'han sentit.

El 2008 ja és història però encara n'hi ha alguns que pensen que no va a passar res. Serà aquesta societat pendular capaç de trobar l'equilibri i deixar de balancejar entre el totalitarisme inhibidor i  l'ultrallibertat individualista?

I mentres tant estem segurs que en aquesta societat hem de deixar a l’alumnat que trie lliurement el que ha de fer? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada