dilluns, 5 de gener de 2015

Entre la teoria i la pràctica



En ciències socials, voler elaborar teories neutres, deslligades de l’entorn és una fal·làcia.


El medi ambient és fonamental per a la vida amb la qual cosa voler establir teories sense tenir en compte  la interacció entre el medi i l’ésser viu és un suïcidi ideològic.

Ara bé no hi ha teorització sense teoria. Aquest pleonasme voluntari
significa que si bé el temps i l’espai determinaran la teoria, aquesta no és el resultat natural de la interacció entre els elements que composen el medi, sense una intervenció lúcida de la ment humana. Aquesta és la que, per la seua capacitat de pensar, aporta la superació de les diferències i extrau els elements comuns als fets que conformen la teoria.

D’això n’extraguem ambdues coses, teoria i pràctica no són més que dues cares d’una mateixa realitat que tancaria el triangle semàntica. Aquest referent seria la vida en si mateix.




Viure és posar en pràctica la nostra teoria sobre el que significa viure.

divendres, 2 de gener de 2015

Identitat ma non troppo



He llegit fa poc que la identitat entre dues cèl·lules formades genèticament amb el mateix ADN no són exactament iguals. Per sort

 ja que si des de que es ve reproduint les cèl·lules no hi hagueren hagut diferències encara serien unes bactèries aquàtiques els únics essers vius que poblarien el planeta. Per sort hi ha hagut sempre diferències encara que foren imperceptibles entre les cèl·lules, el que ha permès l’evolució.

I dic jo, aquesta veritat científica, la del 99.9%, aquella que diu que sempre hi ha d’haver al menys un 0,1 % d’imperfecció per permetre l’evolució, s’hauria d’aplicar a la sociologia. Ja fa anys que he descobert que la crisis d’adolescència és absolutament necessària per a permetre el progrés. En efecte, si la generació nova no és capaç de posar en dubte el que ha dut endavant la generació anterior no hi possibilitat d’evolució.

 Doncs el mateix passa amb la política. El conservadorisme no porta sinó a l’immobilisme i a impedir que puga evolucionar la societat. Però que quede clar que evolucionar la societat no significa necessàriament créixer des de la perspectiva econòmica. El creixement humanístic és força més important que el creixement de la riquesa econòmica personal.

I no oblidem que la desviació d’una recta d’una altra superposada en tant sols un grau dona a l’infinit dues línies infinitament divergents.